Blogia

terrabastall

GÒLEM

 

GOLEM

Molt rica i variada és la tradició del golem. De fet el seu origen és molt antic, però les versions més conegudes no tenen més de dos segles.

Qui vulga saber sobre el golem farà ben fet de consultar el que Scholem en va escriure. Jo tot just pretenc resumir la informació i fer algun comentari.

La visió més coneguda que tenim sobre el tema ens ve de l’obra literària de Meyrink, i potser de la de Singer, que tot i ser menys estesa està més prop de les fonts. Però es tracta de visions molt modernes, en el cas de Meyrink potser massa lluny de la tradició jueva, si bé amb molts elements d’interés.

Si volem reduir el fenomen a l’essencial, el golem es construeix amb terra verge i una combinació de lletres. Després hi ha el pas fonamental d’inscriure al front de la figura de fang un nom diví que li donarà vida, però aquesta operació pot quedar implícita en el procés de formació; el Nom s’hi escriu tot sol si hem fet correctament les operacions. Des d’antic s’ha dit que combinant adequadament les lletres del l’alefat segons les indicacions del Sepher Ietzirà (a voltes s’afegeix que cal fer servir instruccions més precises, de fet hi ha manuals per crear guelemim) es crea el golem. En realitat no tot és una mecànica de combinacions complexes de lletres, però aquestes són imprescindibles.

Segons les versions més antigues, el golem era una mostra del capacitat del cabalista, del seu grau d’iniciació. Podem crear construccions mentals força complexes, edificis magnífics, etc. Però ni un mosquit, ni tan sols una cèl.lula eixirà de les nostres mans. Per això animar un pilot de fang és una gesta que no podem realitzar sense ajuda sobrenatural.

Aquests guelemim no eren útils per a res;, tan bon punt eren construïts, s’encetava el procés de deconstrucció amb la recitació inversa de les lletres. Açò és un detall important; el golem no era un criat, com sol aparéixer en tradicions molt posteriors, no es creava per servir el creador. Era, com hem dit, una demostració de la capacitat del cabalista, del seu grau d’iniciació. Constituïa la reproducció a petita escala del procés de creació de l’Univers segons el Ietzirà. Calia comptar a l’ajuda divina per dur a terme correctament el procés. Per això no hi van reeixir els deixebles de rabí Yismael, que d’amagat del seu mestre ho intentaren. Eren mig-iniciats: si hagueren estat profans no haurien ni imaginat de fer una cosa semblant, si hagueren estat autèntics iniciats, ben cert que haurien culminat el procés. Però ells, sembla que sense mala fe, van deixar de costat el seu mestre i van voler actuar per ells mateixos en un nivell d’acció excessivament alt. És curiós que no s’adonaren que ho estaven fent mal fet fins que no quedaren estacats a terra fins a mig cos. El grau de concentració d’aquestes pràctiques és molt i molt elevat, però a més hi ha un ensenyament; no són pocs els que han seguit camins errats però aparentment bons i se n’han adonat massa tard.

A mi aquesta història o llegenda em recorda el passatge de Coré, Datan i Abiró. Aquests es van rebel·lar contra l’autoritat espiritual i van ser engolits per la terra fins al seol. Hi ha una rebel·lió en tots dos casos, si bé en el dels deixebles de rabí Yismael no va ser voluntària ni malintencionada. El mateix fet de veure’s enfonsats en terra ja els degué esfereir terriblement i els va fer recapacitar.

I és que la creació del golem, la reproducció de la creació divina amb l’home en el paper de Déu, no s’ha de prendre a la lleugera. Alguns texts aconsellen que no es mamprenga el procés en solitari, que aquest s’ha realitzar entre dos cabalistes. I només es podrà dur a terme després de tres anys d’estudi.

Una versió interessant del golem és la creació d’un animal, d’una vedella en concret. Aquest animal pot ser menjat pels seus creadors. Sembla una transposició dels sacrificis del Temple. O un signe del domini legítim de l’home sobre la Creació. Però no sempre és tan senzill, les coses tenen un preu. Es diu que rabí Raba i rabí Zera van fer un banquet amb la vedella que havien creat i tan bon punt acabaren de menjar-se-la van oblidar tot allò que havien aprés en tres anys d’estudi del Ietzirà. Sens dubte que en açò també hi ha un ensenyament. A més Abulafia considerava propi de cretins crear vedelles, per a ell era confondre dos plans, el de la meditació i el físic.

El golem més antic dels coneguts és sens dubte l’home que segons el Talmud va enviar rabí Raba a rabí Zera (es tracta d’una tradició diferent de la que acaben de ressenyar) . No devia ser el monstre semihumà que imaginem, perquè rabí Zera va adonar-se que no era un home de debò senzillament perquè no parlava. Llavors el va destruir. Aquesta qualitat de la manca de paraula és pròpia dels guelemim de tots el temps, podem dir que n’és un tret essencial. Si que hi hagué casos que el golem va parlar, però com a cosa portentosa i excepcional, per donar un avís important, que no era un altre que la de la inconveniència d’embrancar-se en aquest tipus de mampreses creadores.

El llenguatge diferència l’home de l’animal i l’home del golem. Però a partir d’açò podem deduir un altre aspecte. Així com el golem no arriba al llenguatge articulat i tot just entén instruccions simples, de la mateixa manera nosaltres hem perdut el llenguatge original, adàmic. Aquest tema ens duria molt lluny. En realitat el golem és una mena de subhome de la manera com nosaltres som molt inferiors a l’home primordial. No estem vestits de llum.

El golem no parla perquè no té ànima, almenys no té una ànima intel.lectiva desenvolupada. S’ha discutit si només té una mena d’alé vital (hiyut) o una ànima sensitiva (nefesh). Fins i tot es diu que pot posseir el ruah, si bé feble. Siga com siga no hi ha en ell una neshama que hi aporte espiritualitat.

Aquesta manca de desenvolupament anímic fa que el golem puga ser dolent i perillós, una mena d’ésser equívoc que no és ni animal ni home i que no controla els seus impulsos per manca de ruah i de sentit moral. Res no equilibra els seus impulsos més primaris. La terra que el forma (que evidentment no és roïna en si) constitueix el seu element dominant. Per això creix d’una manera anòmala, fins i tot monstruosa segons alguns relats (cal dir que tardans). Tota la seua energia és tel·lúrica, tot just té la mínima part anímica per viure. No pot créixer en saviesa ni en virtut. És evident que al nostre voltant i dins nosaltres mateixos hi ha formacions golèmiques que poden créixer de manera monstruosa i resultar un enorme perill. La nostra civilització, que va destruint la terra verge que ens va donar el Sant, Beneït Siga, és una creació golèmica amb la seua hybris de desenvolupament material constant, amb les ciutats que no paren de créixer, les selves destruïdes, els desequilibris socials i ecològics. No debades és amb tota probabilitat la civilització més materialista de la Història.

A dins el nostre també podem créixer guelemim terribles: l’ego desbocat, l’odi, les baixes passions, l’egoisme... si no hi ha res que hi faça de contrapés i d’equilibri.

En relació amb açò hi ha una altra concepció del golem que res no té a veure en principi amb munts de fang i noms sagrats. Partint del significat de la paraula golem en hebreu medieval, on equivalia a cos, el Midrash ha-ne’elam del Zohar defineix golem com a home pecador sense fre, dominat pels seus impulsos primaris, sense moral ni espiritualitat. Aquest golem és la causa per què es perd el món.

Fer servir el golem com a criat és perillós, com relata la llegenda d’aquell rabí que va ser esclafat per la seua criatura quan li va esborrar el nom diví del front. Però fins i tot si aquell que governa el golem és el savi rabí Lew de Praga el perill hi és. Hom diu que cada dissabte el rabí Lew esborrava les lletres del front del golem i el destruïa, però en una ocasió, potser capficat en les seues responsabilitats religioses, no ho va fer i aquella criatura amenaçava de destruir el gueto de Praga. Encara va arribar el savi rabí a destruir el golem, les restes del qual es troben encara en els porxes de la sinagoga vella de Praga, en una habitació sense porta. El rabí Ezequiel Landau després d’un llarg dejuni preparatori va pujar a veure-les i després va prohibir que ningú mai més tornara a entrar en aquella cambra. Molt cert que allò que hi va trobar no era un munt del terra. Els residus del golem fan pensar més prompte en les quelipot. Déu governa la seua Creació, però l’home no pot fer el mateix amb el seu golem.

El golem també es relaciona amb la blasfèmia i amb la idolatria.

Jugar amb els Noms de Déu pot ser fàcilment blasfem. “No prendràs el Nom de Déu en va”. Més encara quan l’esborrem. Si passem de ´Emet a Met per esborrar el Nom i eliminar el Golem, estem realitzant una operació en el límit d’allò permés, més encara si es pot interpretar la frase resultant com “El nostre Déu és mort”. Ressonàncies nietzschianes que es fan immediatament presents a la nostra sensibilitat contemporània.

 

A més a més el golem reconeixerà com a creador un home, no pas el Sant, Beneït Siga. Serà una criatura idòlatra. Però pitjor encara, l’home adora allò fet per les seues mans, l’ídol és obra humana, i per tant la idolatria sovint és això: adorar l’obra de l’home. Recordem el vedell d’or. A hores d’ara vivim envoltats d’obres humanes que ens semblen dignes d’adoració. El món que ens envolta és fruit de la nostra tècnica i del nostre saber. Què pot haver-hi millor que la nostra meravellosa tecnologia i el nostre coneixement del món.

Moltes més coses es podríem dir sobre el golem, però crec que amb açò ens podrem fer una idea de la natura del fenomen i de les seues implicacions simbòliques.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres